American Beauty

Ahir al vespre estava mirant una d'aquelles películes que a vegades et queden al tinter, sense haver vist mai tot i sentir que valen la pena. American Beauty és una de les películes que més m'ha sorprès de les que he vist. El retrat d'una família actual, casa amb jardí, una filla i una dona que dóna més valor als gerros de casa seu que a ella mateixa, un marit trist i pel dia a dia ( per no fer res del que ell desitja). Una manera de viure dissolta per la rutina on ja tot és gris i res sembla brillar. Perquè, fixeu-vos si més no en què és el que ens passa a tots. Quines són les coses a què donem importància. Quines són les coses que realment ens fan feliços. Perquè ens aixequem cada matí i seguim endavant amb més o menys ganes de viure? Cada peça del puzzle que va formant el nostre record, la nostra vida, no són sinó petites coses a què mai donem importància i que ens envolten. Tal com diuen dos dels protagonistes de la película, tot és tan ple de bellesa que és impossible contenir-la dins el nostre propi cor. Al moment de morir apareixen aquells petits instants que mai s'obliden: aquella abraçada d'aquelles persones que tan has estimat i que ja fa temps van marxar, aquell primer petó a la calor d'una nit d'estiu, el desig de tornar a veure algú que és lluny, riure amb els amics.... En el fons només desitgem sentir, agafar-nos tan fort a allò que estimem i convertir tota la merda d'aquest món en aquests petits instants que ens omplen, que ens fan viure.